Una data desconeguda en un lloc
sense nom i un any indefinit.
Estimat desconegut:
On
van les coses que vols dir i no dius?
Allò que no dius...
T'ofega, et deixa sense alé (Com si estigués sempre en una cursa a
cap lloc).
Allò que no tens el coratge de deixar eixir...et
bloqueja.
Allò que no saps expressar...et lleva les paraules i
l'aire.
Allò que et fa por confessar...et trenca per dins.
No
s'ha de ballar al so que toca a cada moment, sinó aprendre a ballar
baix la pluja, mentre plou com si estiguéssim bojos i riure perquè
sí. És tractar de ser valent, tractar de permetre l'eixida, tractar
de tindre el coratge. Les paraules es confundeixen amb el vent. Les
paraules se les emporta el vent. Les paraules no són res i ho són
tot. Apareixen quan no les has de pronunciar i desapareixen quan més
les necessites. Les paraules poden fer molt de mal i deixar una marca
molt profunda.
Quan els records t'assalten hi ha poc a fer, rius,
plores, intentes amagar-te d'ells, però ja estan ací i no volen
marxar. A voltes cal fer un salt de fe. Deixar eixir tot el que ens
fa mal i lliurar l'esperit i l'ànima, atorgar-nos pau en un món en
guerra amb si mateix. Tanca els ulls, respira profundament i deixa
tot marxar, quedat en blanc.
De vegades va molt bé deixar-te
guiar pel que dicta el teu cor i no ser tan racional. Si tens un dia
nostàlgic, no hi passa res, que més dona? Ja en vindrà un de nou.
No has tingut mai un dia d'eixos que penses que haguera sigut millor
no haver eixit del llit? Tot t'ha eixit mal, has caigut, t'has fet
mal, has barallat, tens ganes de plorar i ahí estàs aguantant com
un campió. Deuríem tindre un dia per assumptes de la vida i poder
dir: “Hui no, hui pareu el món que jo me baixe” i desconnectar,
deixar de ser qui ets per vint-i-quatre hores, mil quatre-cents
quaranta minuts, per huitanta-sis mil quatre-cents segons i poder
dir: “Avui no hi sóc i prou”.
Sense els dies grisos i apagats
no sabríem apreciar com toca els dies grocs i brillants, plens de
felicitat. Que està núvol? Doncs haurem de fer pessigolles als
núvols. Si em fas elegir entre les accions i les paraules, no sabría
que dir; les accions són eternes però les paraules permaneixen en
qui les crea i qui les reb. Sunpong que recordaràs el que deia
Aspencat: “i arribar a un lloc sense nom i rebobinar, anar pels
camins que no vam anar”. També has de recordar aquell estiu que
ens passàrem escoltant Obrint pas i repetint dia i nit “si tanque
els ulls recorde tot el que he estimat, i escolte com el cor em torna
a bategar, l'alegria senzilla l'emoció compartida....”. Eixa cançó
em recorda tant a tu, estimat estrany. Realment em vaig creure la
lletra d'aquella vella cançó de Txarango que em cantaves cada nit
abans de acomiadar-nos.
“Assaltarem la ciutat de les
tristors.
Respirarem el fum del poble i l'aire dels senyors.
Hem
traficat mil somnis i una il·lusió; l'esperança.
Lluny d'aquí
quaranta lladres s'han repartit el món.
Tornarem a
començar.
Som un riu que sempre avança.
De la guerra en farem
dansa.”
Em pega voltes i voltes pel cap i et veig allí, ací,
aleshores, ara, conegut, desconegut, prop, lluny... Però sempre tu.
I ara té sentit allò que vaig llegir en aquell llibre del qual el
nom he oblidat; “I m'abandone i m'acostume a no escoltar els teus
ulls quan em parlen, a córrer quan he de caminar, a no saber dir-me
fins aquí he arribat.” I ara no ets aquell conegut estimat, ara ets un desconegut,
un estrany per mi.
@monicasmenero
No hay comentarios:
Publicar un comentario